La Cerdanya era l'hàbitat d'elefants, rinoceronts i nombroses espècies d'arbres al Miocè
El paleontòleg i professor universitari de la Universitat de Barcelona, el Dr. Carles Martin Closas, va donar una conferència a Puigcerdà el passat 1 de juliol per explicar l'origen geològic de la comarca i com eren els paisatges i els ecosistemes fa 11 milions d'anys
El Museu Cerdà de Puigcerdà va acollir el dissabte 1 de juliol la conferència "La Cerdanya fa 11 milions d'anys". A la ponència, el paleontòleg i professor universitari de la Universitat de Barcelona (UB), el Dr. Carles Martin Closas, va explicar quin era l'origen geològic de la comarca i com eren els paisatges i els ecosistemes d'aquella època, el Miocè.
La Cerdanya es troba en la confluència de dos blocs rígids de l'escorça terrestre: la placa Ibèrica i la placa Europea. Fa aproximadament 75 milions d'anys, les dues plaques van anar-se atansant fins a xocar. A conseqüència de la col·lisió, l'escorça es va plegar i engruixir, per la qual cosa es va formar el Pirineu.
Conferència "La Cerdanya fa 11 milions d'anys" (Imatge: Elena Pardo)
En aquell moment, l'oceà que ocupava l'espai entre les dues plaques va desaparèixer, però les roques que s'havien format en aquest oceà van anar emergint i elevant-se, fins a arribar a dalt de tot del Cadí. Part dels materials van lliscar sobre altres, encavalcant-se i constituint els anomenats mantells de corriment, com la serralada del Cadí i la resta de serralades prepirinenques; un procés que va durar fins fa uns 23 milions d'anys.
Les descomunals forces de compressió originades pel xoc van anar provocant en moments diferents mantells de corriment, que anaven col·locant-se els uns sobre els altres per tal d'encabir tots els materials en un espai que cada cop era més petit. Després del gran xoc, les forces que el provocaren van continuar actuant, per això no només va produir-se una progressiva elevació, sinó també grans fractures i enfonsaments. Aquest és l'origen de la fossa de la Cerdanya i també de la vall del riu Tet, a la Catalunya nord, que són fragments que van enfonsar-se.
Extensions d'aigua dolça a la Cerdanya
Aquí comença la història de les acumulacions d'aigua dolça a la Cerdanya, amb l'enfonsament de la falla del Tet. En aquell període geològic, hi havia extenses planes fluvials de Sallagossa a Alp, aiguamolls entre Das i Prats, i el llac de Batllia de Bellver.
El Dr. Carles Martin Closas a la ponència celebrada a Puigcerdà (Imatge: Gael Piguillem)
Segons assenyala Martin, "al fons dels aiguamolls anava acumulant-se la matèria orgànica fins a formar lignit", que és torba que ha estat comprimida sota terra i on es poden veure restes vegetals. "Per produir mig metre d'aquest carbó necessites una compactació de cinc metres de matèria orgànica". A l'antiga mina de Das, que explotava la companyia la Dasense, s'explotava aquest lignit. "Era de molt baixa qualitat, només hi havia un 17% de carbó, i s'utilitzava per cremar i per escalfar les cases, principalment".
Aquesta matèria orgànica va sortir de les ciperàcies, com canyissars o jonqueres, plantes pròpies d'ecosistemes fluvials. "Als lignits també trobem restes de castanyes d'aigua de la Cerdanya (Trapa ceretana), una espècie endèmica de la comarca que era més gran que les que podem trobar en l'actualitat, que són les castanyes d'aigua (Trapa natans)". El que queda d'elles són les llavors i el pol·len perquè "de les plantes aquàtiques és molt difícil trobar fulles fòssils".
Trapa natans, castanya d'aigua actual (Imatge: BioLib)
El paleontòleg comenta que les castanyes d'aigua viuen en llacs molt carregats de nutrients, és a dir, on hi ha molt nitrogen i fòsfor. "Viuen en unes condicions de 400 micrograms de fòsfor per litre i una aigua apte per a consum humà no pot superar els 50 micrograms. No ens hem d'imaginar un llac d'aigua transparent, sinó que tenia una aigua més aviat verdosa". D'altra banda, entremig dels carbons, a les argiles, van trobar-se fulles de verns (del gènere Alnus); fulles de tres lòbuls, els aurons, com la de la bandera del Canadà; i la falguera reial (Osmunda regalis).
Mamífers de les planes fluvials i dels aiguamolls
Gràcies als lignits, apunta el Doctor, es coneixen els mamífers que vivien "no solament als aiguamolls, sinó també a les planes fluvials de Puigcerdà i de la plana cerdana". Un dels fòssils més abundants són els de castors. També s'han trobat restes de cavalls de mida petita, coneguts com a Hipparion, "que es diferencien dels cavalls actuals per la mida i perquè tenien tres dits en comptes d'un". Aquests èquids van arribar a Europa des d'Àsia quan va formar-se la conca de la Cerdanya, que va ser al Miocè superior.
Però també van trepitjar aquestes terres mamífers que avui dia queden restringits a Àfrica i Àsia. "S'han trobat restes de rinoceronts, concretament de dues espècies, Dicerorhinus schleiermacheri i Aceratherium incisivum", que vivien a les zones properes als aiguamolls. "Encara més sorprenent és que s'han descobert representants de tres espècies d'elefants petits, no com els africans actuals. Parlem de Tetralophodon longirostris, Gomphotherium angustidens i Deinotherium laevius". A diferència dels elefants actuals, també tenien defenses a la mandíbula, que els hi servien per excavar i buscar tubercles i bulbs.
Representació de Gomphotherium angustidens (Imatge: Glacier Age Encyclopedia)
Però encara habitaven animals més "estranys", com els calicotèrids, que "recorden una mica a les girafes perquè tenien les extremitats anteriors més altes que les posteriors, el coll relativament llarg i característiques del crani similars". Una espècie d'aquesta família que va caminar per la Cerdanya va ser Calicotherium grande. Més endavant van trobar-se els primers cèrvids que canviaven les seves banyes, Euprox dicaenocerus, i força exemplars de Mycrostonyx major, similars als porcs senglars.
A un hàbitat amb tants herbívors, no podia faltar un animal que equilibrés la balança. "El gos-ós (Amphicyon major) era un carnívor que està totalment extingit i del qual no es coneix cap parent. Rep aquest nom perquè s'assemblava a un gos, encara que era molt més gran, i tenia la força d'un ós".
Llac de Bellver
El llac de Bellver estava limitat pels municipis de Bellver de Cerdanya i de Riu de Cerdanya. "Era un llac molt especial", diu Martin. Estava molt proper a la falla de la Tet, que estava activa i en constant enfonsament. "Aquí els rius no tenien temps d'encaixar-se i de fer valls. Tota la zona sud de la comarca era molt escarpada, i encara ho és més que el marge nord". El llac tenia una profunditat de 50 metres, i per això estava estratificat, "que vol dir que l'aigua no es barreja perquè està separada per estrats". Com a resultat, l'oxigen estava limitat a la part de dalt del llac, que és on hi havia les algues que feien la funció clorofíl·lica.
En canvi, el seu fons era anòxic. "I aquí està el secret de què al fons d'aquest llac s'hagin conservat tan bé els fòssils, perquè no hi havia éssers vius que remenessin els sediments". Les làmines del material que anava dipositant-se al substrat del llac poden veure's a la vora de la carretera de Coll de Saig. "Normalment, als llacs els materials que sedimenten són les argiles que estan en suspensió, però aquí no era ben bé així".
Resulta que observant aquestes argiles al microscopi van descobrir-se esquelets de diatomees, un grup d'algues unicel·lulars que constitueixen un dels tipus més comuns de fitoplàncton, "Per tant, l'argila del llac de Bellver no és una argila per a un geòleg; és el que s'anomena diatomita". La seva particularitat és que és molt lleugera perquè està plena de forats, és a dir, és molt porosa. Per aquest motiu, al llarg de la història ha tingut moltes aplicacions industrials. "A les guerres s'han fet servir com a base de pólvora, també per fabricar bases de pintures de recobriment i per construir filtres de molta precisió, com els que es necessiten per purificar l'aigua per beure".
Coscinodiscus asteromphalus, diatomea del Miocè trobada al Perú (Microscopios Peru)
Entre les troballes han aparegut el cenobi fòssil de Botryococcus braunii; el frústul d'Aulacoseira ceretana, una espècie endèmica del llac i unes algues molt curioses que no tenien flagels. "Res les permetia bellugar-se, llavors es mantenien a la superfície del llac, per fer la funció clorofíl·lica, gràcies al desenvolupament d'una tècnica curiosa: tenien els vacúols plens d'oli, de lípids". Un cop morien i es dipositaven massivament al fons del llac, aquest oli podria haver-se convertit en petroli. "Però els hidrocarburs migren i busquen el seu camí per dins la litosfera. Aquests en concret van acabar degradant-se, per sort, ja que si no hagués estat així, la Cerdanya seria un camp d'explotació de petroli".
I si hi havia fitoplàncton, també hi havia zooplàncton. "S'han trobat ous fòssils del gènere de crustacis planctònics Daphnia". D'altra banda, també hi havia peixos, però és molt estrany trobar els seus esquelets en llocs amb les característiques del llac de Bellver. "Els porus de la diatomita permeten que circulin els fluids, i els fluids que hi ha a una roca àcida com la diatomita són àcids, per la qual cosa dissolen tot allò que és mineral, com la closca d'un caragol o l'esquelet d'un vertebrat, que està format de fosfat càlcic".
Es creu que el fosfat càlcic d'aquests esquelets es va dissoldre, va acumular-se en forma de masses gelatinoses i després va començar a cristal·litzar. "Actualment els esquelets són un mineral molt famós que s'anomena anapaïta i que és molt apreciat pels col·leccionistes perquè només es troba a Bellver de Cerdanya i a localitats molt concretes de Rússia, Estats Units i Austràlia".
Nòduls d'anapaïta de Bellver de Cerdanya (Imatge: Rosell Minerals)
A aquest llac també anaven a parar animals que vivien al seu voltant, com els insectes. "S'ha trobat un èlitre de coleòpter, un fòssil d'himenòpter (Apis sp.) i ales dels vols nupcials de formícids". Però el gran potencial de la Cerdanya eren els arbres. "Hem descobert fulles de dicotiledònies, però també coníferes, falgueres i molses. D'arbres, els fajos (Fagus) i els roures (Quercus) eren els més abundants. També va habitar Carya serrifolia, un arbre que actualment sobreviu a la Xina i el Japó, canyellers, llorers i moltes lleguminoses arbòries, però l'única que queda a Catalunya és el garrofer (Ceratonia siliqua). A més, hi havia plantes de climes molt més càlids, com les del gènere Dahlia, i diverses espècies d'aurons.
A causa de les glaciacions, en particular la de fa 20.000 anys, les plantes van començar a migrar cap al sud perquè el nord d'Europa estava cobert de gel, fins que van trobar-se amb una barrera infranquejable: el mar. "Moltes espècies van extingir-se aquí. En canvi, a l'Àsia van poder continuar migrant cap al sud i després van tornar a pujar cap al nord. Per aquest motiu la vegetació arbòria d'allà és molt més diversa que la del nostre continent".
"La geologia està viva"
I així com certes espècies d'animals i plantes van extingir-se, "els llacs del Miocè també van acabar-se". La història de la Cerdanya va seguir i 5 milions d'anys més tard el Segre va arribar a la comarca. "Els rius formen la seva vall no anant aigües avall com podria pensar-se, sinó aigües amunt. La conca de l'Ebre va obrir-se al Mediterrani i la Cerdanya va ser captada pel Segre fa 6 milions d'anys".
Des de llavors la comarca ha canviat molt i encara ho fa perquè la falla del Tet continua activa. Una prova d'aquesta dada és que a la Cerdanya francesa encara hi ha aigües termals i sismes de tant en tant". Perquè, com acaba Martin la conferència, "la geologia està viva, però va a un ritme que ens costa entendre als éssers humans perquè és de milions d'anys".
Et pot interessar
Si t'ha agradat llegir La Cerdanya era l'hàbitat d'elefants, rinoceronts i nombroses espècies d'arbres al Miocè, potser també t'interessa la lectura de Del Castellet de Perpinyà a la Cerdanya: comença el descens de la Flama del Canigó
Article redactat per Elena Pardo a partir de la conferència a càrrec del paleontòleg i professor universitari de la UB, el Dr. Carles Martin Closas.
